INTRODUCCIÓ A LA FIGURA DE RAFAEL SUBIRACHS I VILA EN OCASIÓ DE L’ACTE DE PRESENTACIÓ DE LA SEVA ÒPERA NABÍ AL TEATRE MUNICIPAL DE SANT FELIU DE GUÍXOLS EL 14 D’AGOST DEL 2012
En RS és ben conegut com a cantant popular, tot i que som ben pocs els que coneixem la seva faceta de compositor, en majúscules.
Com a cantautor va rebre una afamada projecció quan el 1975, amb motiu de les «Sis Hores de Cançó de Canet» (una edició que aplegà més de trenta mil persones, tot un aconteixement, encara en vida del dictador), va interpretar per primera vegada Catalunya Comtat Gran, el romanç que va donar origen a l’himne nacional de Catalunya, Els segadors. Aquella versió (que s’edità per primera vegada l’any 1977), ocupa encara avui el seu espai dins la memòria musical del nostre país: només cal donar un cop d’ull a la quantitat de pàgines web que s’han fet seva aquesta versió i que la difonen de forma reiterada en qualsevol indret de Catalunya on s’honora la nostra senyera cada 11 de setembre. Molts tenim encara en la ment aquells cops a la guitarra amb la seva veu singular cantant Segueu arran que la palla va cara, segueu arran!
Llevat d’aquest fet destacat pel qual se’l coneix, la seva llarga trajectòria ocupa diferents esglaons dins d’aquest vast conglomerat que formen els gèneres i els estils musicals. L’obra compositiva de Rafael Subirachs ocupa un espectre que, seguint l’ordre cronològic del seu procés creatiu, va des de la música popular fins a la música entroncada en la tradició clàssica. Totes dues les conrea des del comú denominador de les arrels de la lírica popular, i transpiren, compàs rera compàs, el perfum de la nostra terra i el sentir de l’ànima del nostre poble.
Permeteu-me que us expliqui com vaig conèixer en RS. Corria l’any 1984. En aquella època estava ultimant les meves recerques sobre la nissaga dels cèlebres organistes vigatans Vila, Alberch i Ferrament, els quals eren els protagonistes de la meva tesi doctoral sobre la música del Renaixement a la catedral de Barcelona. Aquella recerca em menava a desplaçar-me setmanalment a Vic per consultar els riquíssims fons documentals de l’Arxiu Episcopal. Fou en una d’aquelles estades quan la secretària de l’eruditíssim Mn Miquel Gros (en aquells anys director del Arxiu Episcopal de Vic i del Museu Episcopal) va presentar-me en RS. Era l’estiu i treballava a l’antiga sala que tan havien freqüentat J Balmes i Mn Cinto –l’única diferència amb la seva època és que ja hi havia arribat el corrent elèctric, però pel que fa a la resta romania intacte des del s. XIX– i, com us deia, fou en aquella sala on vaig conèixer en RS. Hi estudiava un Troper del segle XIII, un dels pocs que es conserven en tot el món i depositat en aquest arxiu.
Recordo perfectament que llavors ell també estudiava les cançons dels trobadors, mentre escudrinyava amb passió els 4 volums del Cancionero Musical Popular Español que Francesc Pedrell havia publicat a principis del s XX. En aquells anys —suposo que com la majoria de vosaltres—, coneixia la faceta pública de cantautor d’en RS i em va sorprendre molt, en coneixer-lo personalment, tant la solidesa de la seva formació en el terreny de la música que avui anomenen clàssica, com el seu afany per l’estudi de la tradició musical del nostre poble, des de les pregones arrels de la lírica trobadoresca fins al delicat sabor de les darreres cançons i danses de Frederic Mompou.
Tanmateix per glossar, entendre i presentar-vos com cal la figura d’en Rafael Subirachs hem de recular a la seva infantesa. Subirachs va néixer l’any 1948 a Vic en el si d’una família de músics. El seu pare, Rafael Subirachs i Ricart, va ser compositor, pedagog, organista i mestre de capella, director de la Banda Municipal de Vic, de l’Escola de Música Municipal de Vic i de l’Orfeó Vigatà. Subirachs pare degué d’endevinar el talent artístic que bategava a l’interior del seu fill petit quan el va conduir a consolidar la seva formació musical a l’Escolania de Montserrat, en aquella època sota el mestratge dels P. Ireneu Segarra, Cassià Just i Gregori Estrada.
Durant els seus anys de formació a Montserrat, entre 1958 i 1961, Subirachs va destacar com a puer cantor, com a infant cantor, entre els seus companys de l’escolania. Al costat de la interpretació gairebé quotidiana del repertori polifònic del segle d’or castellà (Morales, Guerrero i Victoria) i del propi dels mestres montserratins dels segles XVII i XVIII (Cererols, Martí, Brell, Julià, Casanoves i Viola), Subirachs s’inicià en la interpretació de les grans obres del barroc internacional. Va cantar de solista oratoris com El Messies de Haendel, el Magnificat de Bach, La Creació de Haydn, i fins i tot l’òpera Josep a Egipte del compositor francès Étienne Méhul (1763-1871), en el paper principal de Josep. La seva veu de tiple solista queda enregistrada en la primera edició discogràfica que es féu a Catalunya del famós Stabat Mater de G. B. Pergolessi, amb l’Escolania de Montserrat i l’Orquestra de Cambra de Barcelona. Aquestes foren les seves primeres passes, les quals, sense cap mena de dubte, esdevindrien un cúmul de vivències excepcionals per a un infant que es decantava vers l’univers fascinant de la música.
Amb divuit anys, féu un salt espectacular en una activitat radicalment diferent. L’any 1967 ingressà als Els Setze Jutges, enregistrà el seu primer disc i fou presentat amb l’anomenada “terna dels novíssims” (és a dir, amb Maria del Mar Bonet i Lluís Llach) al Palau de la Música Catalana i a la Cova del Drac. Resulta sorprenent com un jove vigatà procedent d’un context d’arrels levítiques, com “la ciutat dels sants”, que vivia allunyat dels ambients universitaris i culturals barcelonins va poder entrar a formar part d’Els Setze Jutges.
D’aquella etapa de cantautor, que podríem centrar entre els anys 1967 i 1982, se’n conserven diversos enregistraments que van merèixer els elogis de la crítica musical especialitzada. La majoria d’ells contenien temes propis, recreacions d’algunes de les cançons populars tradicionals catalanes més significatives, –com els cicles de cançons Bac de Roda i Comte Arnau–, i cançons escrites sobre textos de poetes catalans. En aquest camp cal tenir present que Subirachs fou el primer que va posar en solfa els versos de Miquel Martí i Pol i un dels primers que va musicar Joan Salvat Papasseit, dos dels autors amb més difusió de la poesia catalana del s. XX.
En la seva faceta de cantautor, Subirachs va enregistrar una dotzena d’àlbums amb temes de collita pròpia al costat de versions musicals de versos de Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Joan Salvat Papasseit, Carles Riba, Josep Carner, Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli i Miquel Martí i Pol.
A partir del 1982 Subirachs va traslladar la seva activitat pedagògico-musical de Vic a Barcelona. A banda dels seus recitals de cantautor i dels nombrosos projectes musicals que va dur a terme en col·laboració amb Els Esquirols, Els Joglars, el Cor Calenda Maia, l’Ensemble Consonare, d’Enric Gispert –que en aquells anys exercia les funcions de Mestre de Capella de Santa Maria del Mar de Barcelona–, els artistes Perejaume, Cesc Gelabert, entre d’altres, Rafael Subirachs va desenvolupar la seva faceta de concertista de piano. El repertori dels seus recitals de piano el centrava en la interpretació de concerts monogràfics dedicats a Erik Satie, Sonates de W. A. Mozart i L. v. Beethoven, Variacions Goldberg de J. S. Bach, Variacions Diabelli de L. v. Beethoven, Música Callada de F. Mompou i Kindertotenlieder de G. Mahler en una versió per a cant i piano. Aquests monogràfics informen del rigor, de les inquietuds i de les preferències que guiaven aquesta etapa poc coneguda de Subirachs.
Fou a partir de mitjans de la dècada dels anys 80 quan Subirachs realitzà la seva decidida immersió en el terreny de la composició musical. Els formats tímbrics que ha anat explorant des de llavors van des de la música de cambra —quartet de corda, veu i piano, quintet vocal i piano, orquestra de cambra de diverses formacions tímbriques—, fins a l’orquestra simfònica d’àmplies dimensions, essent gairebé sempre la veu humana la protagonista principal en tots ells. Va ser, doncs, a partir d’aquells anys quan inicià la composició de Cants d’Abelone i Passeig d’Aniversari (ambdues sobre textos de Joan Vinyoli), Nàufrags, Cants de la partença, l’absència i el retorn (sobre 24 estances de Carles Riba) i Preludi i Cant de benvinguda per a solistes, cor i orquestra, que s’estrenà en la cerimònia inaugural dels Jocs Paralímpics de Barcelona 92. Poc temps després va començar a esbossar la composició dels primers cants de l’òpera Nabí. Mentrestant, i a mesura que apareixien els primers enregistraments que testimonien aquesta nova etapa de compositor, començava a recollir els primers reconeixements de la crítica musical.
D’entre les edicions discogràfiques de les seves obres que han merescut mencions i premis especials voldria destacar-ne tres. En primer terme l’enregistrament de l’oratori per a solistes, cors, orquestra i mitjans electroacústics titulat Verdaguer 2000. Cançó de la Terra; es tracta d’un doble CD amb el qual l’Ajuntament i la Universitat de Vic van commemorar el 150è aniversari del naixement del poeta de Folgueroles. En segon lloc vull fer esment dels Cants d’Abelone: 15 cants reunits sobre l’obra homònima del poeta Joan Vinyoli, que interpretà conjuntament amb Maria del Mar Bonet i que mereixé grans elogis de la crítica. En darrer terme, vull fer menció dels Cants de la partença, l’absència i el retorn, una col·lecció de veritables lieder polifònics, integrada per tres cicles de cançons sobre poesies de Carles Riba, escrites per a quintet vocal amb acompanyament de piano i editades en un doble CD.
Crec que aquestes tres obres ja esdevenen una mostra del compositor amb majúscules, tot i que ell mateix escrigué en una ocasió, que les considerava com el preàmbul d’un opus zero o un prolegomen de l’etapa actual en què es troba immers: una etapa de composició d’obres majors, una de les quals, probablement la més gran, és l’òpera «Nabí» que avui ens aplega.
Arribats aquí, podríem dir que ara el cantant supera les limitacions del gènere de la cançó i s’endinsa amb tota la seva puixança en la concepció d’unes obres que superen els marcs formals habituals. Aquest és un aspecte ben remarcable de la seva obra i que reflecteix amb fidelitat el seu tarannà i afany per la superació dels límits, empès pel seu desig de conquerir nous espais vitals per a la música catalana.
És ben cert que el compositor ha passat forces anys compaginant les dues activitats musicals, la d’un cantant popular i la d’un compositor. El compositor ha travessat èpoques de treballs radicals en l’àmbit de la «música d’avantguarda», tot i que ell prefereix anomenar-la «música experimental» o «especulativa», per tal de posar èmfasi en la recerca de nous nivells d’expressió i en l’aprofundiment semàntic del llenguatge sonor.
Aquesta activitat compositiva —la menys coneguda de Subirachs—, esdevé essencial perquè és la que li ha permès conjugar la saviesa de les eines instrumentals de la tradició clàssica, amb l’aportació poètica, lingüística i literària que li va donar el món de la cançó. És a dins d’aquest gresol que prenen forma els seus drames i aquest Nabí que avui ens presenta. Entenc que és aquí on rau, precisament, la singularitat d’aquest compositor capaç d’abordar un ampli ventall de gèneres que van des de la cançó popular, el lied, la polifonia, els gèneres instrumentals i orquestrals, fins a l’oratori sacre i, ara, el gènere escènic de l’òpera. I això ho fa possible aquesta amalgama entre els llenguatges culte i popular que es retroben en la seva persona i en la seva música.
A mesura que anava coneixent en Rafael Subirachs vaig anar descobrint, amb sorpresa, un compositor de música culta que cercava la seva inspiració en les fonts de la tradició popular catalana. Per a mi va ser una descoberta fascinant, ja que, llevat de singulars excepcions, la producció musical catalana del darrer quart del s XX, es caracteritzava pel fet de mirar, gairebé com un cíclop, el serialisme i el postserialisme centre-europeu i les noves tendències nordamericanes fins a arribar a oblidar sovint les arrels maternes que l’havien nodrit.
En més d’una ocasió li he comentat a en RS que en la seva obra hi reviu l’esperit dels nostres ancestres. Em vaig adonar d’això l’any 1986, quan amb motiu de l’estrena que va fer al Mercat de les Flors del seu Passeig d’Aniversari, em va convidar a participar en la seva producció artística. Diria que fou llavors quan vaig realment prendre consciència de les dimensions de la seva obra, de les seves ambicions compositives i del que això podria significar per a l’esdevenir de la música catalana. I vaig sentir la certesa de que aquell nou compositor que sabia on anava perquè sabia d’on venia, fressaria nous camins per a la música catalana del segle XXI, amb un llenguatge nou, amb una lírica bellíssima, fresca i sàvia, amb una energia expressiva arrabassadora que tothora cerca de tornar a reunir la música amb la paraula com si es tractés d’un únic verb. La seva extrema sensibilitat a l’hora de musicar el text em fa recordar la finesa amb la que compositors com Monteverdi, Mozart o Wagner s’hi van abocar.
L’òpera Nabí que avui presenta RS esdevé una imatge poètica del seu propi periple musical i artístic. Evocant l’al·legoria del viatge de Jonàs, que retornà de les entranyes del silenci per redir el missatge diví al poble hebreu, avui RS retorna per a ocupar l’espai que mereix. I ho fa avalat per la bellesa del seu missatge compositiu, amb un llenguatge nou i, al mateix temps, arrelat en la nostra memòria profunda…, com aquella amb la que Mnemòsine, la mare de les Muses, guiava el talent dels pobles.
Josep Maria Gregori i Cifré
Molló, agost del 2012
